Pedalant pels Andes

Valdivia: última etapa

2008-04-18T10:40:00.000-07:00

A Valdivia s'acaba el nostre viatge ciclista. Tot i que encara ens queden uns quants dies de viatge, aquí és on agafarem el bus cap a Santiago per començar a preparar la tornada cap a casa: la intenció és anar a descansar uns dies a la platja (cap a Viña del Mar) abans d'encaixar les bicis i agafar l'avió.

Valdivia és una ciutat universitària. És tranquil·la i bonica, però potser el que la fa més especial és la seva situació: es troba a 15 km de l'oceà Pacífic, amb què es comunica a través del riu que porta el seu mateix nom. Però abans de l'oceà hi ha Niebla, un petit poble de platges enormes i precioses. En una d'aquestes platges hem segut a contemplar els salts d'un munt de dofins que s'hi acosten sovint a jugar...

Camí de Valdívia a Niebla seguint el riu Valdivia

Lleons marins al riu Valdivia

Salmons al mercat de Valdivia

Niebla

Platja de Niebla

Tornem al continent

2008-03-30T12:22:00.001-07:00

Quan tornem al continent xilè continuem gaudint de paisatges espectaculars. De seguida tornem a pedalar molt a prop o arran de llacs. Una de les etapes boniques que fem és la de la pista que ens porta de Puerto Montt a Puerto Octay: va envoltant el llac Llanquihue i mai no perd de vista el volcà Osorno. Frutillar, el poble on dinem aquest dia, és molt bonic i tranquil. És als peus del llac i té una vista privilegiada del volcà. Puerto Octay, però, encara ens impressiona més. I no ens impressiona perquè sigui un poble especialment bonic, sinó pel lloc on es troba: és entre els braços del llac i l'envolten unes muntanyes de boscos molt frondosos.

De Puerto Montt a Puerto Octay. El volcà Osorno ens acompanya tota l'etapa

Vista del volcà des de la platja de Frutillar

Puerto Octay entre els braços del llac

L'arnau amb el volcà Osorno al fons...

El volcà Osorno vigilant el llac Llanquihue

Chiloé

2008-03-30T09:49:00.000-07:00

Chiloé és l'illa més gran de Xile. Té fama de ser una illa trista, perquè els dies acostumen a ser-hi grisos. Nosaltres hem tingut força sort, perquè dels quatre dies que hi hem pedalat només ens n'ha plogut un, de manera que l'illa trista ens ha somrigut força. Malgrat tot, Chiloé és una illa bonica. Com sol passar allà on plou sovint, és plena de prats verdíssims. I les seves cases i esglésies de fusta de diferents colors també ajuden a contrarestar aquesta grisor que la caracteritza...

La Patagònia xilena

2008-03-29T15:32:00.001-07:00

A Trevelín ens vam acomiadar de l'Argentina. Un darrer asado amb bon vi, un gran allotjament, bons gelats i visita al mecànic, que tenim 3 rodes "pa l'arrastre"! La veritat és que ens fa mandra marxar d'un país on ens han tractat tan bé, però ens anima saber del cert que la Patagònia xilena no ens decebrà!
(Ho sentim! Les fotos no estan ordenades. Problemes tècnics...).

El llac Yelcho poc abans d'un aiguat

Un dels infinits "repechos" entre Futaleufú i Villa Santa Lucía.

On és l'aigua del port de Chaitén?

Un dels salts d'aigua del parc de Pumalín (Chaitén)

Posta de sol des de Chaitén.

Hostal Casa Verde (Trevelín), un lloc per quedar-s'hi moooooolt de temps!

Camí de la frontera amb Xile (just després del Río Grande)

En creuar els Andes, retrobem la pluja. Sort que hem trobat un quincho 5 estrelles per passar la nit a la vora del riu Futaleufú.

Arribant al llac Yelcho, en un dia gris carecterístic de la Carretera Austral

De Bariloche a Trevelin...

2008-03-20T12:56:00.001-07:00

Finalment marxem de Bariloche, tot i la mandra que ens fa (ens han mimat massa?). Afortunadament, l'etapa cap al Bolsón és preciosa! Primer seguim el llac Gutiérrez, després el Mascardi i més tard el Guillelmo... Quan l'espectacle lacustre s'acaba, arribem a una baixada espectacular que ens apropa a les muntanyes del Bolsón i als seus rius salvatges, despres de 130 km (l'etapa més llarga del viatge). L'endemà continuem cap al parc nacional "Los Alerces", i patim d'allò més per les dures condicions del terreny (s'acaba l'asfalt), i per les climàtiques (torna la pluja!). Els dos dies al parc però, compensen el patiment. I l'estada a Trevelin és un gran comiat de l'Argentina!!!

El llac Guillelmo

L'Arnau, el Guillelmo i les muntanyes de Bariloche al fons.

L'Arnau tornant-se a banyar al mateix lloc que fa 5 anys... com passa el temps!!! (Ull a les melenes!)

El temps es torça al parc nacional "Los Alerces". Llacs i més llacs...

Platgeta del llac Futalafquen, on vam dinar.

Pedalant per l'estepa...

2008-03-20T12:00:00.000-07:00

L'estepa ocupa una gran part de la Patagònia argentina. És una terra seca i inhòspita, però ofereix paisatges espectaculars. El Jorge ens recomana una excursió en bici per veure l'altra cara de la Patagònia, tot seguint una altra ruta del llibre dels Veteranos Biónicos (qui els va parir, aquests avis de Bariloche!). Malgrat la duresa de les dues etapes que hi vam fer, va valer molt la pena anar-hi...

L'Arnau, l'expert de les migdiades. Aquesta la dedica al Miki...

Impressionant vista del riu Limay, que ve del llac Nahuel Huapi.

Gran vista del riu, després d'arrossegar les bicis i el carro a coll durant 15 minuts...

Pedres, rocs, sorra, esquerdes... Baixar no era fàcil, però el paisatge s'ho valia!

Villa Llanquín, un altre dels nostres hotels 1.000 estrelles.

Bariloche: més imatges

2008-03-20T11:39:00.000-07:00

Una passejada de diumenge per obrir la gana amb el Jorge, la Myrna i la seva filla gran, la Maria.

I és que, mentrestant, el Mariano ens prepara l'Asado!!! Quin fart de menjar carn, aquets argentins (i que bona!!!)

Un altre trosset del llac Mascardi...

Als peus d'una de les glaceres del Cerro Tronador. Encara ens esperava una bona pujada!

Escaladors de gel a la glacera.

Cerro Tronador

2008-03-16T14:29:00.000-07:00

El Tronador (3.491 m) és la muntanya més important de la zona i, a més, és molt bonica... El Jorge ens ha proposat d'acostar-nos-hi en bici i a nosaltres ens ha faltat temps per intentar-ho. El resultat: 3 grans dies, on només hem de lamentar la mort per suïcidi de la càmera de l'Arnau! S'ha llançat en marxa quan anàvem a més de 50 km/h per un camí ben pedregós...

La millor migdiada del món!!! Als peus del Tronador i contemplant la glacera a "ronquido limpio", oi Bet? Pablito, ja sóc quasi tan bo com tu per adormir-me pels "puestus"!!! Temps migdiada: 30 min.

Vorejant el llac Mascardi, de camí cap al Tronador...

El 2n dia ens toca pujar de valent, però el paisatge s'ho val!

La Bet no va arribar a dormir... per culpa dels roncs de l'Arnau!!! ...o potser per l'impressió del lloc!

En tenim un munt més, però acabem amb la sortida del sol al Refugi Otto Meiling...

De vacances a Bariloche!

2008-03-16T13:47:00.000-07:00

Després de passejar-nos pels 7 llacs, ens mullem moltíssim tot pedalant cap a Bariloche. Allà, el Jorge i la Myrna ens reben amb els braços oberts i el primer dels molts grans asados als quals ens convidaran. Els dies a Bariloche són unes autèntiques vacances dins del viatge. Ens hem allotjat en una de les cases més boniques on hem estat mai, voltats de 1.001 atencions, el Jorge que no ha parat de proposar-nos més i més activitats interessants... Si hi sumem el bon clima, les grans "jalàncies" i un entorn incomparable, entendreu perquè ens ha estat tan difícil continuar el viatge... Gràcies, Jorge i Myrna!!!

Llar, dolça llar! Un bon llibre, un bon sofà i grans vistes...

Finalment, al Jorge li ha "entrat" el cuquet per la bici... Ull, Valentí, que et fotarà canya!!! Per cert, aquí pujàvem al Cerro Otto, i les vistes són del Nauel Huapi, el llac de Bariloche.

I l'únic dia de mal temps a Bariloche l'aprofitem molt bé: caminem pels boscos del llac Guillelmo. Amb pícnic inclòs.

I el dia que s'arregla...

Vista des del Cerro Campanario.

7 Llacs, més imatges!

2008-03-12T09:16:00.000-07:00

Un dia qualsevol, en un llac qualsevol de les nostres vacances!

El mateix dia, 5 minuts més tard, a l'altra banda de la carretera... així és la ruta dels 7 Llacs!

Despertar-se a la riba del Pichi Treful... llàstima que "havíem" de continuar pedalant!

Quin gran dinar, pa amb tomàquet, formatge i salami... a la vora de l'Espejo Chico

I per acabar, una foto del Lago Correntoso, poc abans d'arribar a Villa La Angostura...

Els 7 Llacs

2008-03-12T08:34:00.000-07:00

Fa sol i, com veureu, som en un lloc impressionant per pedalar. No volem malgastar el nostre temps davant d'un ordinador, i creiem que amb les fotos ja us en llepereu els dits... De fet, pensem que preferiu fotos que text!

Comencem la Ruta a Sant Martin de los Andes... tot i que ens hi quedaríem una mica més... No es pot viatjar amb presses!!!

Un merescut bany al Lago Hermoso, que no cal dir que fa honor al seu nom... i el tiu de la foto tampoc està malament, no?

No veiem clar com es compten els 7 llacs... però és un recorregut fantàstic ple de panoràmiques espectaculars i on sembla que les pujades i els quilòmetres acumulats no ens cansin...

Aquest és l'apartament amb vistes al llac que ens vam comprar a Villa La Angostura.

Pedalant cap al bosc d'Arrayanes, un dels millors senders que hem fet mai en bici!

De pet a la Patagònia!

2008-03-12T08:07:00.000-07:00

Hem dubtat força de com continuar el viatge i hem descartat qualsevol opció que signifiqués pedalar dies i dies per paisatges monòtons o carreteres transitades... La continuació natural dels ciclista transandí és via Mendoza, però com que els amics de Bariloche ens hi esperen amb un final d'estiu càlid, decidim marxar cap a la Patagònia. Agafem un bus cap a San Martín de los Andes, un poblet bonic i agradable ple de platges d'aigua dolça, les del llac Lacar. Allà comencem la ruta dels 7 llacs...

De Salta a Tucumán

2008-03-12T08:00:00.000-07:00

El dia de descans a Salta ens ha anat molt bé: l'endemà pedalem amb força cap a la Vinya, que és a 90 km. Això sí, ho fem sota un cel ple de núvols molt negres. Mentre pedalem, però, no plou, i el paisatge és preciós, d'un color verd impressionant. Per sort, la pluja arriba quan ja som dins la tenda. Quina tempesta! Cap dels dos no havia sentit mai uns trons tan forts. Cauen com bombes! També per sort, tota la pluja cau durant la nit, i l'endemà el sol ens escalfa fins als 40ºC... 110 quilòmetres són els que ens separen de Cafayate, i avui seguim una vall riu amunt que també és impressionant. El paisatge ha canviat, i el verd intens d'ahir ha deixat pas a tons marronosos i vermellosos. Aquests són els colors de les roques que ens envolten (com ara El anfiteatro o el Valle del Diablo), unes roques que tenen formes tan curioses com espectaculars. Però arribem a Cafayate envoltats de vinyes. Aquesta és una zona de bons vins, i ho podem comprovar nosaltres mateixos a l'hora de sopar quan el tastem acompanyat d'un bon bife de chorizo. L'endemà continuem cap al sud, i seguim pedalant amb temperatures molt altes. La Serra de Quilmes ens ofereix unes de les restes arqueològiques prehispàniques més importants de l'Argentina, però no ens impressionen tant com la família que trobem a la carretera viatjant en bici: una parella amb dos nanos asseguts en cadiretes, un carretó i alforges! Com que finalment hem decidit anar cap a Tucumán, avui arribem a Amaicha del Valle. Des d'allà, l'endemà pedalarem fins a Tafí del Valle, després d'haver fet un portet anomenat El Infiernillo (sí, com indica el seu nom, és un port de 35 km durillos...) La baixada fins a Tafí del Valle és bonica, i el poblet també ho és, malgrat que ens sorprèn l'ambient tan "in" que hi trobem. El color del paisatge torna a ser verdíssim, les casetes que s'escampen pels prats són de pel·lícula i el llac acaba d'arrodonir una panoràmica preciosa. L'endemà, malgrat els 30 km de baixada que ens han dut fins a Tafí, continuem baixant. El paisatge torna a canviar, i anem seguint el riu per una carretera que és tot un espectacle: serpenteja mentre va baixant i baixant al llarg de 40 km fins que arriba a la plana de Tucumán. Feia temps que no estàvem tan avall (450 m). La llàstima és que ens queden uns 50 km fins a San Miguel de Tucumán i se'ns posa a ploure. Resultat: 3 hores i mitja sota la pluja... En fi, per sort no fa fred, tot i que aquesta no és la millor rebuda d'una ciutat tan agradable com ens sembla aquesta.

Impressionant descens de Tafí del Valle cap a San Miguel!

Casum! Com ha costat arribar a l'Infiernillo... i quina rasca que fot!

Pedalant a 3o i molts graus... per les traquil.les carreteres saltenyes.

Salta.

Espectacular paisatge abans de Cafayate

Pedalant a 4.000!

2008-02-19T11:31:00.000-08:00

Quan tornem a San Pedro, aconseguim tornar a tancar una mica la boca i els ulls. Definitivament, allà no ens hi sentim prou bé i, durant un bon sopar amb dos ciclistes bessons de París, planegem marxar pedalant cap a l'Argentina! Creuar el pas de Jama (4.400 m) no és bufar i fer ampolles (sobretot per l'estat de forma que arrosseguem i la quantitat de km que hem de pedalar a més de 4.000 m). Per això comencem fent trampa: pugem en pick up fins a la frontera amb Bolívia, on ens acomiadem dels dos bessons francesos, que pedalen en direcció contrària. La sorpresa és que, al cap d'unes hores de pedalar, ens ve a trobar el belga que havíem vist a Bolívia! I amb ell anirem fent camí cap a l'Argentina. Pedalem a poc a poc perquè ens falta aire, però gaudim de les espectaculars vistes: muntanyes, volcans, llacunes, flamencs, vicunyes... i el paisatge gairebé desèrtic de l'altiplà. No és un pas com els de casa, ni un port com els alpins. La pujada és seguida de replans, petites baixades i més pujades. Per això triguem 3 dies a arribar al primer poble argentí i 2 més a perdre alçada i gaudir d'alguns luxes (menjar i beure variat, dutxa, llit còmode...). A la tarda del primer dia, durant una forta i llarga pujada, se'ns posa a nevar. Que bonic, quina alegria!... Afortunadament, el temporal afluixa i acampem en una llacuna espectacular que és a uns 4.500 m d'alçada. Tot sopant, reapareix la neu, que no deixa de caure al llarg de la nit. Quan ens llevem, tot és ben blanc i estem a -10 graus de temperatura! Afortunadament, la sortida del sol i un cafetó de seguida ens escalfen... Al cap d'unes hores, arribem a l'Argentina i, a la frontera mateix, devorem les primeres empanades. A la nit, acampem sota un cel molt estrellat i gaudim d'uns grans espaguetis amb tomàquet i tonyina. L'endemà, després de pedalar per llarguíssimes rectes al voltant d'un salar, gaudim de la primera baixada llarga! 20 km que ens condueixen a Susques, la primera població argentina. Tant el poble com la gent que hi viu ens traslladen a Bolívia o Perú, i no tenen res a veure amb la imatge que tenim de l'Argentina. I és que encara som a l'altiplà... Els paisatges sí que ja han començat a canviar, perquè som sota dels 4.000 m, i també ens acompanyen animals nous... sobretot ocells! Després d'uns puja i baixa espectaculars i d'un descens increïble amb cactus gegants, arribem a las Salinas Grandes, un salar per on pedalem com si fossim nens! Llàstima que se'ns fa tard i el vent és molt fort i ens ve en contra. Acampar així és impossible. Afortunadament, se'ns apareix un altre d'aquells àngels: l'Abraham ens obre la casa que s'està construint al costat de la carretera perquè hi fem nit... Fins i tot ens ensenya com fa l'adob. Dissabte, després de planejar una hora, toquen 25 km de pujada. És dur, però paga la pena: després tindrem els 35 km de baixada més espectaculars que haguem fet mai... Tant el Frederic com nosaltres, anem cridant "Heu vist això?! Uaau! quin lloc!" Paella rere paella, anem baixant per la Quebrada de Huamaca (patrimoni de la humanitat), que tampoc no sabem descriure prou bé. El que sí que és digne de descriure i ja farem quan ens veiem, és la cara de la Bet tot adelantant un camió! Aquest descens ens porta a sota dels 3.000 m, on la calor apreta i arribem a Purmamarca, un poblet turístic. Ens hi refresquem i atipem. envoltats de parets rocalloses de colors diferents: verds, vermells, marrons, un altre espectacle. I quan ens pensem que ja hem al.lucinat prou, els nostres ulls reben la visita d'un bosc de verd intens que ens acosta fins a San Salvador de Jujuy, la capital de la regió que estem travessant. És diumenge i San Salvador ens sembla una ciutat molt tranquila, sembla gairebé abandonada. L'endemà marxem cap a Salta per la bonica carretera de la La cornisa... Impressionant, tan sols us podem dir que si la tinguéssim al costat de casa la faríem cada dia... Primer passa per un paisatge que ens recorda les valls dels Pirineus; més tard, per una pujada d'un sol carril i plena de revolts que ens porta fins a un bosc selvàtic amb els arbres més grans que us pugueu imaginar. I per acabar, una baixada amb diversos embassaments al fons... Uau!!! Per fi hem pedalat una setmana seguida i el genoll no s'ha queixat! Així que, després de visitarSalta, continuarem cap al sud direcció a Mendoza i Bariloche, on ens espera la Patagònia!

Què mira la Bet?

Pedalant per les Salinas Grandes

La màquina va començar a funcionar quan el sol ja havia fos bona part de la neu!

Compte, que punxa!

Les llames i les vicuñas ens han acompanyat bona part del recorregut!

Quin lloc!

2008-02-19T11:27:00.000-08:00

Arribem a San Pedro de Atacama (Xile) una mica fastiguejats: el bus que ens hi ha portat ens cobra una pasta per les bicis i ha deixat la roda del davant de la Bet feta un vuit. El que faltava... Però San Pedro és un lloc al.lucinant. L'envolten muntanyes i volcans nevats (alguns de 6.000 m), que contrasten amb la sorra i la calor del poble. Llàstima que ara està tant de moda que t'hi fan pagar el gust i les ganes. L'interessant és que hi trobem una roda de 2a mà per a la bici de la Bet a bon preu. Per això decidim fer una excursió en bici pels voltants: anem cap a una llacuna d'aigua dolça i cap a Los Ojos del Salar, dues llacunes 7 vegades més salades que el mar mort! El vent, l'enemic número 1, ens fa patir massa i no ens permet arribar-hi... El que sí que aconseguim fer a San Pedro és comprar una excursió de 4 dies a Bolívia en 4x4 per visitar la Laguna Colorada, la Verde, la Blanca, el Salar de Uyuni i unes quantes meravelles més... El primer dia ja al.lucinem: som en un desert voltat de volcans a més de 4.000 m! Alguns dels companys de viatge tenen mal d'alçada, però nosaltres, per sort, ens trobem bé. Això ens permet gaudir de la Laguna Blanca i la Verde (i dels seus flamencs) com es mereixen. Fem el mateix amb el curiós Desierto Dalí i les seves roques volcàniques. El bany a les termes que fem després no té preu, i la visita posterior als guèisers ens deixa impressionats un cop més. També ens hi deixa un belga que trobem pedalant cap a San Pedro: si sabéssiu per quina pista pedalava i tot el que arrossegava el tio... quin sonat! Després de dinar, anem a la Laguna Colorada i flipem encara més. Aquell lloc és un dels espectacles naturals més bonics que hem vist mai. És un llac vermell ple de taques roses (els flamens que hi viuen) i també està envoltat de muntanyes blanques. Allà ens falten ulls, i ja veieu que ara ens falten paraules... Quin lloc! Ens expliquen que deu el seu color als microorganismes vius i morts que conté i que el vent hi juga un paper important. L'endemà al matí ho comprovem: sense vent la Laguna no és colorada... Tot i que continuem al "desert" de l'altiplà, el 2n dia el paisatge no para de canviar, perquè canvia de color i de textura constantment: ara, sorra vermella; ara, perdra; ara, roca... I de tant en tant, una llacuna. Fins que, de sobte, al fons, apareix el volcà Ollague fumejant: un altre espectacle de boca i ulls oberts! Quin lloc! El 3r dia, després de fer nit en un hotelet de sal, ens llevem de matinada per anar al salar d'Uyuni a veure la sortida del sol. En aquesta època està inundat i, per tant, no hi podem pedalar. Però aquella sortida del sol i les 4 hores que passem travessant-lo tampoc no les oblidarem. Com veieu, aquests dies no hem parat de dir "Quin lloc!!!". Quan ho dèiem ja sabíem que no seria fàcil descriure el que vèiem... Això sí: confiem que les fotos que hi hem fet us hi acostin encara que només sigui una mica...

Ja surt el sol al Salar de Uyuni

I ara toca creuar-lo en tot terreny!!!

La Laguna Colorada plena de flamencs

El Árbol de Piedra

ALGUNA IMATGE MÉS

2008-02-05T08:49:00.000-08:00

PERÚ, VIST I NO VIST!

2008-02-05T08:07:00.000-08:00

Després de 4 dies a Cuenca, ja hem recorregut la ciutat de dalt a baix. Ens hagués agradat visitar el Parc de Cajas, d'espectaculars llacs i muntanyes, però el metge ens ha recomanat descans... Per això marxem cap a Vilcabamba (al sud d'Equador), un petit poble situat en una vall impressionant. Ja no som a 3.000 m i el paisatge ha canviat molt. Aquí hem de tornar a renunciar a un altre parc, el Podocarpus, però descansem com uns reis, que encara ens queda molt viatge. Com que no podem camimar i el temps no millora gaire, decidim marxar cap al Perú amb bus. El pas a la frontera resulta totalment surrealista (potser ja ens avisa que al Perú hi viurem unes quantes situacions curioses...). Primer ens fan baixar del bus de matinada, mig adormits, i ens trobem un tio al davant d'una tauleta, sota una pluja fina... pluja d'aigua i d'escarabats voladors gegants! Brrrr... Al cap d'una estona, arribem a la frontera i passa el mateix: pluja, escarabats i més tios uniformats... I res, mentre un omple els papers per entrar al país, l'altre fa fora els escarabats que se'ns aturen a l'esquena. Per postres, quan arribem a Piura, un espavilat obre la cremallera de la motxilla de la Bet: déu n'hi do, el cop de colze que s'endú. Per sort, no ens pispa res.
Piura no val la pena, i des d'allà marxem cap a Trujillo, on ens fa molta il.lusió arribar per la popular casa ciclista que hi ha. Allà hi fem uns amics molt especials, tant que són més dignes d'un llibre que d'un bloc, ja us explicarem per què. Trujillo és una ciutat amb un patrimoni preinca i colonial impressionant. La seva plaça d'armes (malgrat el nom) és preciosa. La prova de genoll pedalant sense càrrega resulta positiva, però no les informacions sobre el que ens espera: a la costa "es verano", però a l'interior "es invierno". No s'entén gaire, però la qüestió és que allà on teníem previst anar plou i plou molt (tant al Perú com a Bolívia). I nosaltres que havíem contractat 3 mesos de sol! En fi, ja hi tornarem un altre dia... Marxem cap a Xile! Primer agafem un bus nocturn cap a Lima, una ciutat que no ens feia especial il.lusió visitar, però que resulta prou agradable per passar-hi dos dies. Després, agafem un bus de 18 horetes que creua tot el desert de la costa peruana (impressionant!) i arribem a Tacna, al sud del Perú. I des de Tacna... per fi tornem a pedalar! Ho fem de Tacna fins a Arica (nord de Xile): són 61 km de pla-baixada, amb vent en contra i desert a banda i banda i el mar de fons. Brutal.
Aquest vespre, després de dos dies a Arica i d'una posta de sol espectacular al davant del Pacífic , marxem cap a Sant Pedro de Atacama per mirar de reprendre a cop de pedal "la ruta original prevista".

Mala vida a Vilcabamba, piscineta, jeure, lectures, menjar, beure...

Curioses les embarcacions típiques de Trujillo, estil canoa... Ara ja comencem a estar morenets!

Espectacular la plaça d'armes de Trujillo, i molt bonic tot el seu nucli antic.

I la de Lima tampoc no està gens malament...

Canvi de plans...

2008-01-22T16:13:00.000-08:00

No, no només és el temps el que ens ha fet la punyeta des de l'inici del viatge. El genoll dret de l'Arnau tampoc ha anat massa fi... Sembla que la temporada de ciclocross passa factura! Per això a Cuenca hem visitat l'hospital, i els metges ens han confirmat que toca descansar. Esperarem que es desinflami i ho tornarem a provar perquè sembla que el menisc està bé. Així que tocarà seguir pujant a busos i altres mitjans no lícits, i potser acabarem canviat el titol del bloc... PASSEJANT PELS ANDES :-)
Afortunadament, la mala notícia ha arribat a Cuenca, la 3a ciutat més gran del país i la més bonica gràcies al seu caràcter colonial. També ens sembla la zona menys pobra que hem visitat. Aquets dies passegem amb calma, gaudim de bons gelats i altres "manjares" i de bona companyia (una parella de Toulosse) i ens allotgem en un Hostal que té grans vistes de la ciutat tot planificant la continuació cap al Perú...

Sense volcans...

2008-01-22T15:53:00.000-08:00

Sortim de Baños amb la intenció de fer una volta al Chimborazo (el volcà més alt d'Equador, amb 6.310 m) durant 2 dies i acampant a 4.000 m. Però ja a Ambato (ciutat lletja perquè sí), ens adonem que el temps ens ho continua posant difícil. El cel està més negre que mai i comença a ploure. Per això decidim tirar per la Pana cap a Riobamba: camí durillo de 40 km de pujada fins als 3.600 m. A dalt, plou i tenim fred, de manera que comencem a buscar un lloc on refugiar-nos. 20 km abans de Riobamba, trobem l'Hosteria la Andaluza. És un lloc espectacular (tipus parador nacional) i, evidentment, se'ns escapa de pressupost. De fet, només hi volem fer un cafetó per refer-nos... Però tenim sort i hi trobem un d'aquells àngels dels viatges: el propietari de l'hosteria, un xilè anomenat Francisco, ens agafa afecte de seguida i ens convida a quedar-nos allà a fer nit pel mateix preu dels allotjaments econòmics on estem dormint.
Dissabte arribem ben d'hora a Riobamba i ens passegem entre uns quants dels seus edificis colonials: alguns ben conservats, d'altres a punt de caure... Allà comprem els bitllets de tren cap a Alausí, que surt l'endemà a les 7 del matí. És un tren força tronat que fa un trajecte de 5 hores bastant espectacular: baixa dels Andes cap a la costa fent unes esses vertiginoses, sobretot al tram final, l'anomenat "nariz del diablo"... La cara amarga d'aquest tren és la colla de nens i nenes que el persegueixen esperant que els turistes els llancin de tot per la finestra.

Però el més impressionant del dia és la conversa amb un nano d'Alausí. És un "betunero" (un netejador de sabates) d'uns 7 o 8 anys, i se'ns va acostar per veure com baixàvem les bicis del tren i les carregàvem d'alforges i carro... L'Arnau li va preguntar "¿Qué tal estás?. El nano va respondre molt de pressa: "Muy mal", va dir. Com que no estem gens acostumats que un nen d'aquesta edat ens digui que està malament, ens vam quedar glaçats... "¿Por qué estás mal?", li va preguntar l'Arnau. I ell va tornar a respondre molt de pressa: "Porque aca hay muchos betuneros..." Ens vam tornar a quedar glaçats, i li vam preguntar si tenia gana. Quan li vam donar les dues pomes que teníem, va obrir uns ulls enormes i en va queixalar una de seguida. L'altra se la va amagar tan bé com va poder...

A la tarda, vam recórrer en bus els 150 km que ens separaven de Cuenca. Els vam fer gairebé tots sense veure res, perquè ens envoltava una boira molt espessa. El que sí que vam apreciar és que no paràvem de pujar i baixar: vam acabar fent un desnivell acumulat de més de 3.000 m.

Hosteria La Andaluza

Carrer de Riobamba

Tren a la Nariz del Diablo

BAÑOS

2008-01-19T13:30:00.001-08:00

Baños és tot un espectacle. Està situada en una estreta vall que comparteix amb un riu feréstec, entre parets verticals, i just al peu del Tungurahua, un volcà actiu!!! Això està ple de "gringos" (i els serveis corresponents). L'únic que ens falta és que s'obri el cel perquè els negres núvols aquí ens priven de les vistes al volcà... Tot i això, durant la nostra estada aquí, caminem per senders al.lucinants amb bones vistes de la ciutat i les muntanyes que l'envolten. també ens "arruguem" als banys termals i visitem els impressionants salts d'aigua tot baixant amb bici sense càrrega cap a "Oriente", la selva equatoriana.

Per arrodonir l'estada a Baños, quan el sol se'n va, pugem a un mirador amb 3 amics austríacs per intentar veure el volcà. Amb paciència, aconseguim veure i sentir l'espectacle del Tungurahua en erupció. Impressionats, al.lucinats, bocabadats... és difícil d'explicar com ens quedem. Les fotos nocturnes del volcà es faran pagar...

COMENCEM A PEDALAR!

2008-01-19T12:57:00.000-08:00

Dilluns ens llevem d'hora per acomiadar-nos de la mercedes i el Diego com cal. Anem cap a la terminal de busos per evitar el caos circulatori d'aquesta ciutat i rodalies... Arribem a Machachi (35 km més al sud) i, després de descarregar les bicis del sostre, comencem a pedalar per la Panamericana! Poc després del 1r peatge, agafem carretera secundària idíl.lica (tot i les llambordes) fins a Chaupí. Aquí, una sra. que sembla saber el que es diu, ens envia "todo recto" pel que acabarà sent un mal camí de muntanya per paratges espectaculars. Una duríssima pujada ens obliga a empènyer les bicis fins als 3.500 m d'alçada. I, per postres, comença a ploure...
Al cap d'una estona, ja baixem per camins que semblen rius i que acaben amb les nostres pastilles de fre. Xops de cap a peus, retrobem la panamericana i arribem a Saquisilí, un petit poblet de carrers sense asfaltar on fem nit...
L'endemà, ens deixem d'experiments i, amb un cel amenaçador, seguim per la pana. És molt menys idíl.lica, però molt més ràpida per arribar a Baños sense mullar-nos tant com ahir. Però, a Ambato, ja plovisqueja, i el genolll de l'Arnau es queixa... Sort que apareix el nostre àngel de la guada, el Rodrigo, i ens porta amb el seu pick up cap a Baños.

Otavalo, el festival de colors!

2008-01-13T10:36:00.000-08:00

Els dissabtes se celebra el mercat d'Otavalo, el més important del país, i a nosaltres ens ha faltat temps per anar-hi. Però aquest cop ho farem en bus, que el "soroche" (mal d'alçada) encara ens té un pèl col.locats!!! El recorregut cap al nord és brutal, tant pel paisatge com pels constants desnivells (en 95 km acumulem 2100 m d'ascens i 2300 de descens) que fan que comencem a tremolar per quan ens toqui pedalar...
El dissabte ens llevem i anem de pet al mercat, que es reparteix entre les diferents places de la població. La de l'artesania és plena de colors ben vius i de peces molt curioses que els indigenes procuren vendre a locals i gringos. La de fruites i verdures és al.lucinant, tant pels colors, com per les mides i varietat (collons quins bananos aquets equatorians!).

Malauradament, viatjar en bici no permet grans càrregues, de manera que tot el que hem pogut comprar és un petit moneder...

Benvinguts a Quito!

2008-01-13T09:45:00.000-08:00

Després d'un llarg viatge hem arribat a Quito, capital d'Equador, que ens ha rebut amb una intesa pluja... El millor i el més esperat: ens ha arribat tot l'equipatge! Al cap de poca estona, ja tenim un dels nostres amfitrions al "parqueadero" de l'aeroport: és el Diego, el fill de la Mercedes. Tots dos ens acolliran a la seva bonica casa del nord de la ciutat els primers dies de viatge, tot un luxe...
Quito és una ciutat impressionant envoltada de volcans i plena de contrastos: el ric centre històric colonial (i patrimoni de la humanitat) no té res a veure amb les modernes i comercials avingudes del nord ni amb el desorganitzat i humil Quito sud, on viu la major part de la població.
Al sud és on hem visitat la Fundación Tierra Nueva, que dirigeix la Mercedes. La feina d'aquesta fundació abarca moltíssims camps i té l'objectiu d'ajudar la gent més desafavorida del sud de Quito. La visita en detall de part de les instal.lacions de la fundació ens ha deixat impressionts, sobretot la del nou hospital. Aquells que en vulgueu saber més o hi vulgueu col.laborar, podeu fer-ho a www.fundaciontierranueva.org.ec

A més de passejar-nos pel nucli antic (tant de dia com de nit) i les principals avingudes i parcs de la ciutat, hem anat a la meitat del món, un lloc curiós on hem pogut comprovar que la gravetat aquí funciona diferent que al nord i al sud...

També ens ha sorprès la variada gastronomia d'aquest país, i no parem de gaudir de les seves curioses fruites i verdures (impressionat el "jugo" de tomàquet d'arbre!). De moment ja ens hem engreixat... Sort que demà dilluns ja ens toca pedalar! El que serà difícil és que algú ens mimi tant com la Mercedes i el Diego.

Marxem el dia 9...

2008-01-01T11:03:00.000-08:00

El dia 9 de gener marxem cap a Quito per començar la nostra petita aventura: pedalar tant com puguem durant 3 mesos per Equador, Perú, Bolívia, el nord de l'Argentina i el de Xile. La primera idea és seguir la ruta marcada al mapa d'aquí sota, però també ho és improvisar força, de manera que no sabem si farem gaire cas de la línia vermella que hi hem traçat.

Tampoc no sabem amb exactitud quant de temps passarem a cada país, perquè això ho aniran decidint una mica el clima i els desnivells que trobem. I, evidentment, també ho decidiran les ganes de pedalar, de caminar o de fer el turista quan el lloc s'ho mereixi...

En fi, que fem el que fem, i sempre que ens sigui possible, mirarem d'anar-ho explicant en aquest bloc.

Una abraçada i fins aviat!
Arnau i Bet